dimecres, 30 de setembre del 2026

Prova de material: Rockrider 900 Ocre amb Habu System

Al gener de 2016 els meus problemes de congelació dels peus a l'hivern van acabar al comprarme les Northwave Celsius Arctic GTX que podeu veure en una antiga prova del 2016 que vaig fer.

Després de tenir diverses bambes d'estiu, finalment vaig donar fa un parell d'anys amb les Rockrider 700 amb velcro. Van de conya però entre les 700 de pur estiu i les Celsius faltàven unes d'entretemps o per afrontar la tardor i la primavera amb comodidat.

És per això que després de mirar, vaig tornar a acabar al Decathlon. Tenen molt bon material amb preus molt competitius vs marques de renom i és per això que aquestes em van convèncer.


Les 900 porten el tancament habu micromètric, primer cop que en tinc unes així i són d'entretemps. Al anar en carretera i en gravel majoritàriament, porto pedals de muntanya (uns XT) a les dues bicis pel que porto sabates de muntanya a la de carretera i aquestes tenen una estètica força bona.

El tancament és garantit de per vida i si s'espatlla entres a la web i segueixes els passos per sol.licitar el recanvi.


Al preu de 95€ cal afegir el preu de les cales noves, les Shimano habituals del SPD de 12 euros.

La intenció és fer una review dins d'un any per comentar com van.


En aquesta foto estan al costat de les 700 amb velcro d'estiu. Que són ben rígides i còmodes. Totalment recomenables també.


dissabte, 26 de setembre del 2026

Carretera: 5 Ermites i 7 Capelletes al Baix Maresme

Ieeep,

Des de que vaig tornar a la bici de carretera em vaig capficar en buscar noves rutes i reptes per la meva zona a part de les carreteres i pujades habituals.

Al Baix Maresme tenim, bàsicament i de sud a nord, el Coll de Montalegre, el Coll de Font de Cera, el Coll de Parpers, el Coll de Sant Bartomeu i poc més (sense passar de Mataró), és per això que estic buscant nous al.licients per passar-ho millor, tenir més combinacions i inspirar a algú a que també faci coses diferents de les habituals.

Fa temps que se que hi ha les capelletes, ja que és habitual passar tant en bici de muntanya, gravel o carretera prop d'elles però vaig fer una mica de treball d'investigació i vaig muntar una ruta per fer totes les de la zona. Siguis creient o no és una bona excusa per visitar llocs interessants de la teva zona.

I aquest és el resultat: 58km amb 808m de desnivell. T'interessa? doncs llegeix!

La ruta comença a Montgat i, com no, el primer que cal fer és apropar-se a la amagada Ermita de Sant Martí que esta dins del Tennis del Turó.

Ermita de Sant Martí a Montgat

La Ermita tot i que está amagada, es pot veure clarament al sortir del Túnel de Montgat-Tiana, esta només sortir just a al dreta.

Bé, aquí encara ni hem començat. El següent pas era baixar a la N-II i anar direcció Masnou. A la rotonda enfilar cap amunt en direcció Alella i just abans de passar la C-32 per sota girar a esquerra.

Aquí, després d'un parell de rampes força dures enfilem cap al següent checkpoint, la Capella de la Mare de Déu de la Mercè d'Alella.

Capella de la Mare de Déu de la Mercè d'Alella

Lleugera baixada i enfilem la Riera Fosca, una pujada força tranquil.la per acabar a la següent capella. La Capella del Sant Crist d'Alella.

Capella del Sant Crist d'Alella

Després d'aquesta aturada fem la baixada cap a la carretera del Coll de Font de Cera i enfilem cap abaix, però ens haurem de desviar a esquerra i en fortíssima pujada per anar a la següent capelleta que esta en una petita plaça i no és una altra que la Capella de Maria Auxiliadora, on podem recarregar aigua si hem vingut ja secs.

Capella de Maria Auxiliadora

Després de donar algunes voltes per la bonica població d'Alella és hora de marxar altre cop cap a la N-II per enfilar cap a Mataró. Just al desviament del Mercat de la Flor sortim a esquerra i pujem per aquest carrer pavimentat fins arribar al "Flores Navarro - Sileva", just a la porta, i ben amagat per la frondositat dels arbres, es troba la Capella del Sant Crist del Pla del Molí.

Algú la veu?

Si pujem per les estretíssimes escaletes la podrem divisar. Jo no vaig veure-hi res i sembla una mica deixada.

Capella del Sant Crist del Pla del Molí

Escaletes d'accés

Després d'aquesta capella toca enfilar cap a la "mítica" pujada de l'Ermita de Sant Sebastià de Vilassar de Dalt, just a la frontera amb Cabrils. La pujada final al 9/10% ja comença a fer-se notar.

Ermita de Sant Sebastià

La forta baixada que trobem ens porta a la carretera de Cabrils que haurem de fer de baixada. Sortim a la dreta per anar en direcció l'Espinaler i seguir per aquesta carretera fins que trobem la Capella del Sant Crist Mujal. Ben visible i fent una mica de frontera entre Cabrils i Cabrera.

Capella del Sant Crist Mujal

Què queda? doncs anar fent vía cap al Cros i després pujar cap a la part de darrere d'Argentona per trobar-nos amb la Ermita de Sant Sebastià. Allà hi ha una font on podem aturar-nos i recarregar energíes.

Ermita de Sant Sebastià amb la creu de terme en primer pla

En aquesta font tenim just al costat la creu de terme amb unes petites estatues a la pròpia fusta. Bastant curiós.

Bé, seguim, ara just a la sortida d'Argentona a la Carretera de Madà trobem a la mateixa rotonda una altra capelleta.

Capella del Sant Crist

Cada cop queda menys però realment queda la part més dura. Seguint per aquesta mateixa carretera ens aturem a Agell on hi ha la següent capelleta.

Capella del Sant Crist de Santa Elena d'Agell

Aquí dona entrada a una de les parts més dures, la pujada a la Ermita de Sant Sebastià de Cabrera. Amb una rampa del 14% de mitja ens farà tremolar les cames.


A la part superior divisem ja la Ermita on haurem coronat una de les partes més dures del recorregut.

Ermita de Sant Sebastià de Cabrera

Una forta baixada una mica complicada pel mig del poble ens acompanyarà a la sortida. Seguirem la carretera de Madà fins al mar i ja només quedarà tornar cap a Montgat on ens esperen els últims 170m de cop de desnivell.

Al arribar a Montgat, just a la Fonda Marina, enfilem ja cap a dalt per anar a buscar la Ermita de la Alegria.

Al acabar la Virreina tindrem una font a esquerra en un petit parc just abans de la paret al 15%. La pujada és diversa i tant hi ha alguna forta baixada com una pujada molt forta.

Quan agafem ja l'últim desviament i agafem la pista pavimentada cap a la Ermita, veurem una mitja d'un 9% amb un punt final encara més fort.

Ermita de la Alegria de Tiana

Bé, només queda un sterrato de 300m justos que es pot fer perfectament amb la nostra bici de carretera per enfilar la última pujada, força dura però de 50m com a molt.

La nostra ruta acaba al Parc del Tranvía amb 58km i 800m de desnivell.

Aquests petits punts de referència i sobretot les seves pujades fan que poguem combinar moltes pujades i fer una bona ruta.

Espero que us hagi agradat i que si la feu, comenteu als comentaris del blog. Fot il.lusió què voleu que us digui!


Salut i pedals

dilluns, 17 d’agost del 2026

Prova de material: Panaracer GravelKing

Una petita review dels neumàtics que vaig comprar fa uns mesos per la Megamo, es tracta dels Panaracer GravelKing.

La Jakar venia amb dos neumàtics WTB de 45mm d'amplada i, certament, afegien un punt de comoditat a l'hora de rodar per pistes, tot i que també es notava força quan baixava, ja fos per pista o per trialeres o senders tècnics.

Molta gent es sorprén de veure que hi ha gent que baixa amb una gravel per un sender tècnic, però jo ho he fet des de el principi i si els senders són senders amb flow, es disfruta molt amb la gravel.

Tot i això, els neumàtics de 45mm no acabaven d'agradar-me ja que la notava força lenta en els trams d'enllaç, que tirant de gravel, són molts.

Finalment vaig decidir tirar enrere i tornar a l'amplada que m'anava bé a mi... i vaig comprar els Panaracer GravelKing de 40mm per davant i 35mm per darrere.

Els dos neumàtics em van costar uns 70 euros i van arribar amb una molt bona presentació.


El neumàtic de 35mm amb un pes oficial de 420g es un neumàtic molt correcte per portar darrere i he notat la Megamo altra cop molt agil.


El taquejat de la roda és força bo i he notat una millora important en com roden i com traccionen si portes les pressions adecuades, en el meu cas, 2,3 davant i 2,7 darrere.


Per preu i per qualitat recomano molt aquest model i és que després de més de 600km els neumàtics no han tingut cap punxada i segueixen com el primer dia.

Molt content amb la compra d'aquest producte, que com no podia ser d'altra manera, llueix un gran "Made in Japan" que convenç.

Com a curiositat Panaracer ve de Panasonic, en el seu moment, Panaracer formava part del conglomerat d'empreses que havia creat la matriu.


Per part meva, RECOMANADES!

dilluns, 27 de juliol del 2026

Noupins cremat

Aquest cap de setmana vam fer la "volta al pati" per anar a veure el desastre de l'incendi que un simpàtic ens va provocar a tota la zona de noupins.

Vam fer una pujada tranquila per asfalt i un cop al Coll de Montalegre vam baixar lleugerament per asfalt per anar a noupins per darrere. La pujada és més amigable i t'estalvies el petit mur de la casa de colonies.



Un cop a la cadena d'entrada al parc ja vam començar a veure la desgràcia. És una autèntica pena, justament el dia anterior va ploure força i va fer neteja de la brasa blanca que havia restat i tot es veia encara més negre que al principi.


La forta olor de cremat és molt penetrant i no s'oblida fàcilment. La zona cremada, que podia haver estat molt gran, no ho ha estat tant com pensàvem, però va pujar fins a noupins i fins la torre de vigia.

Tot cremat.


Ja fa unes setmanes i la natura s'obre pas i comença a aparèixer algun brot verd, sobretot de males herbes o de canyissar en alguna part.


De noupins vam fer via cap al Coll de Font de Cera i vam tornar enrere per la part del darrere. Fent via fins al Turó de Galceran, sorprenentment veiem que no es va cremar aquesta part.


La pujada a la torre de vigia i la panoràmica que queda és demencial. El més dur és sentir que no s'hi sent res... hi ha una espècie de silenci provocat per la manca de vegetació i sobretot d'ocells.

Un escenari de guerra que mai volíem haver tingut.

Justícia.

dimarts, 14 de juliol del 2026

Carretera: Fins a Canyamars amb onada de calor

En general, sempre que la gent puja rutes a les xarxes, han de ser rutes èpiques, de molts km i en llocs idílics.

Doncs trobo que no sempre ha de ser així. Marxar uns dies de la meva zona m'ha fet veure que, tot i que tenim la nostra zona molt coneguda ja, no deixa de ser la nostra, la que ens estimem i que per moltes vegades que hagis passat per tots els colls, no deixa de ser especial.


Aquest diumenge vaig quedar amb el meu amic Enric, que ja ha sortit a moltes rutes d'aquest blog. Estem en plena onada de calor i volia quedar a les 8:30. Jo vaig pensar que ja era massa tard i que havíem llepat, però a vegades les logístiques familiars ens fan sortir en bici en moments una mica més durs del habitual.

Vam quedar a la estació de Premià i jo vaig venir de Montgat seguint a una dona d'uns gairebé 60 que anava molt forta. Vaig esperar un minut a l'Enric (tio molt puntual) i vam començar la ruta.

Es tractava de fer asfalt i de rodar lleugers, sense gaire pujada, i és que fa molta calor.

A l'arribar a Vilassar de Mar (tocant l'estació de Cabrera) vam pujar cap a Madà i vam fer camí cap a Dosrius.

Jo hauría parat allà, però em va animar a fer via fins a Canyamars. No és gaire troç més, però tots els minuts que acumules allà... de tornada es converteixen en més minuts de calor.

 


De fet la "pujada" cap a Canyamars va ser fresqueta i tot. Allà vam parar a la església, vam omplir els bidons i vam tornar cap a Dosrius.

 


Vam parar a Ca l'Andreu a fer una cola i un café. Ben suats i una mica extenuats ens vam trobar amb una massa de ciclistes que també es refrescaven a la ombra de les moreres.

 


Quan vam agafar la bici, a mi, em quedàven 25km. Eren més o menys de baixada i vam decidir baixar d'Argentona cap al Carrefour ja que el vent bufava de gregal i ens animaria la tornada.

 

Així va ser, tot i que amb molta calor vam agrupar-nos diversos ciclistes que vam fer via a 35-40 cap a Premià.

A la zona de Can Pou l'Enric ja es va despedir i em vaig quedar liderant aquesta grupeta. Per sort m'acabava de prendre un gel dels "top" que tinc i que em va ajudar moltíssim a no patir més del compte.

Cada semàfor era una penitència, la brasa de l'asfalt pujava i ens feia patir. Jo m'anava tirant aigua del bidó pel cap i el coll.

No volia perdre la grupeta però a l'alçada de la biblioteca de Premià, que hi ha una font, vaig aturar-me a omplir el bidó ràpid i cap a Masnou, i amb un bon esforç em vaig reenganxar a la grupeta.

El camí cap a Montgat va ser ràpid i fins i tot la grupeta es va quedar una mica enrere, potser és que m'estava adaptant al calor, que aquest any m'esta costant més.

Al semàfor de la Fonda Marina un d'ells ens va començar a ruixar amb aigua del bido... Cosa que vam agraïr, eren les 11 i ja picava fort.

Em vaig despedir i vaig pujar els 75m de desnivell que em quedàven cap a casa. Vaig arribar justíssim de forçes i sobretot molt "cremat".

Però després de la dutxa i d'un merescut vermut recordava la meva etapa "reina" i tot i ser una sortida que he fet mil vegades, per què no escriure-la i recordar-la per a futurs?


dimecres, 8 de juliol del 2026

Gravel: Carrilet Verd fins al Far de Sant Sebastià

Una de les rutes a les que li tinc més estima i que fa ja un grapat d'anys que la faig és la d'apropar-me i saludar el far de Sant Sebastià.


El far és un lloc on m'hi portaven els meus pares quan jo era petit, era com un lloc magnètic al que hi havia d'anar de nit per veure la potent llum del far. Desconec que m'atreia però allà que m'hi portaven.

Estiuejar per aquesta zona i la descoberta del preciós Carrilet Verd fa que sigui una ruta que s'ha de fer anualment, encara que sigui només un cop.


Carrilet Verd

La ruta la vaig començar a la zona de Torre Valentina i vaig fer camí fins a Palamós per la carretera asfaltada. Una de les avantatges d'anar en una bicicleta de gravel és que pots gaudir de totes i cadascuna de les parts, i les asfaltades, amb unes rodes adients s'hi pot rodar molt ràpid.

La combinació de les Panaracer GravelKing 40mm davant i 35mm darrere, com m'agrada a mi, és molt bona per rodar ràpid. He portat 45 i 45 i sempre m'havien semblat molt grosses per gaudir les parts asfaltades.
Comença la pujada

En fi, que vaig arribar a Palamós i vaig arribar a la rotonda per enfilar cap a la benzinera i agafar el Carrilet Verd. Tota la part del Carrilet, si surts ben d'hora es pot gaudir força ja que vam posar un ritme àgil però sense cremar-se.

Vam arribar a la zona de Palafrugell i vam enfilar cap a Llafranc per la pista de terra. Un cop a Llafranc ja vam començar la preciosa pujada al Far. És un pujada d'una durada de pocs minuts i d'1,7km.

Vistes pujant

La pendent mitja del 9% i els 163m no semblen molt dures però tot reduït en menys de dos kilòmetres fa que sigui un bon mur que pujar, a més, el més bonic és que és progressiu, quan més amunt estem, més s'inclina la pendent i més dura es torna la pujada.

Corva en ferradura

Un cop vam arribar a dalt i vam admirar les vistes, vam fer la baixada per asfalt i al arribar a la carretera de Tamariu vam tornar per la pista de terra lateral, ven ràpid i gaudint de la baixada.

Part final al 16%

Al arribar a Palafrugell vam fer via per tornar a agafar el Carrilet Verd i vam tornar a ritme pel caminet.

El far de Sant Sebastià

És una ruta amb poc desnivell (tot i que molt concentrat) i molt bonica de fer ja que les vistes arreu són precioses.

Enllaç al wikiloc

divendres, 26 de juny del 2026

Gravel: Barraca d'en Dalí - Jardins de Cap Roig

Una ruta ben maca que hem fet aquest estiu ha estat la de visitar la Barraca d'en Dalí. Es tracta d'una barraca que un bon amic seu li va fer el 1948 perque la fes servir de taller. Hi ha diverses fotos d'en Dalí a la porta i sembla que el seu amic s'hi va inspirar per una pintura d'en Dalí.

La nostra sortida va ser de la zona de Torre Valentina i vam anar per la carretera fins a la Fosca. Allà vam tirar per el càmping King i vam fer l'enllaç amb la platja del Castell per aquesta zona.


Els camins per aquesta zona són bastant ombrívols i s'hi pot circular si el calor no és molt asfixiant, cosa que aquell dia ho era.


La senyalització en tota aquesta zona és molt bona i no hi ha pèrdua, tot i això tenia la ruta ven preparada amb el Garmin per assegurar el tiro.

Després de passar un parell de ponts sobre les rieres vam fer camí cap el castell. En aquestes zones s'hi pot anar molt ràpid però aconsello anar amb compte ja que hi acostuma a haver molta gent passejant o tornant de la platja.


Al arribar al castell, on arribem a peus de platja vam veure el mar i vam fer volta per pujar cap a l'interior. Tot això ha canviat molt de quan jo era petit, de fet podies arribar en cotxe fins la platja i aparcaves en el pàrking que es veu en el mur esquerra de la foto inferior. Ara toca aparcar molt lluny i regular la gent que hi arriba en cotxe.


Per arribar a la barraca d'en Dalí vàrem tenir que endinsar-nos cap al Espai Protegit Castell - Cap Roig i seguir les indicacions del GPS. Vam fer un troç de pista i després vam girar cap a la dreta cap a aquest espai protegit.

Vam fer una pujada bastant forta, tot i que no molt llarga i després el gps ens va guiar cap a un sender no gaire tècnic però força estret que mica en mica ens va anar apropant a la famosa barraca.


La barraca és, evidentment, daliniana... Bé, és curiós veure una part d'aquest personatge que tant té admiradors com detractors. Un cop fetes les fotos vam seguir cap a Cala Estreta per el camí de ronda on hi havia una baixada molt maca amb tot el mar a la dreta. Aquesta baixada acaba en una espècie de trialera infranquejable i que vam baixar a peu.

Després de sortir de Cala Estreta va venir el plat fort del dia, una forta pujada amb una mitjana del 12% que s'enfila fins als 100m d'alçada. Amb la calor que feia es va fer lleugerament eterna i ens va costar bastant, tot i que amb tota la traca posada doncs vam anar fent.


Després d'aquesta forta pujada vam fer camí cap als jardins de Cap Roig i vam tornar per una pista de terra molt maca que ens va acompanyar fins al carrilet verd per agafar la tornada.


Vam passar força calor, però és el que toca en aquests estius tant durs. És una ruta molt recomanable i que ens guardem per fer-la l'any que ve quan hi tornem. Tota aquesta zona de la Costa Brava és un espectacle.

La ruta la teniu per descarregar al wikiloc, si us ha agradat podeu deixar algun comentari.

https://ca.wikiloc.com/rutes-gravel-bike/barraca-den-dali-i-jardins-de-cap-roig-271189376

dijous, 25 de juny del 2026

Gravel: Carrilet Verd cap a Llagostera

En una de les sortides d'aquest estiu vam anar cap a Llagostera pel Carrilet Verd. Jo ja havia fet algun carrilet verd, el més famós el de Angles-Olot, però sempre que pujava cap a la Costa Brava veia gent per un carrilet que em feia gràcia de passar-hi.

Doncs va arribar el dia i en plena calorada vam anar cap a Llagostera cap a les 18h, amb una temperatura d'uns 28 per Sant Antoni.

Els primers 8km van ser una mica pesats, ja que vam anar fins a Platja d'aro per la carretera, tot i això vam poder rodar molta estona per carril bici.

Un cop allà vam agafar la rotonda per anar cap a Castell d'Aro, allà va començar el nostre carrilet.


De fet, aquest carrilet enllaça amb el d'Olot i es podria pujar o baixar desde Sant Feliu de Guíxols fins a Olot.


Una de les gràcies del Carrilet és veure com han reconvertit les antigues estacions en diferents llocs, aixì que mentres vam anar circulant vam anar fent fotos a totes elles.

De fet, vaig pensar que en serien dues, la de Santa Cristina i la de Llagostera, però hi havia més.


El carrilet va començar a agafar millor pinta, no tant "desèrtic" i fins i tot vam recòrrer força kilòmetres amb ombra.


Certament tota aquesta zona per fer gravel pur i dur, és a dir, pista plana de terra, és un luxe. S'hi pot anar ben fort, tot i que sempre controlant quan estiguem dins dels poblats, que hi ha molta gent que hi surt a passejar.

La estació de Ben-lloch - Font Picant molt maca i just allà creuem una carretera per un petit pas subterràni per la ocasió. Molt xulo tot.


Hi ha també diversos ponts pels que corre el carrilet amb diferents alçades. Tot molt idílic i un plaer per circular en bici.


Quan vam arribar al Pas de Panedes, la calor ja era molt intensa, de fet havíem marxat de la costa per anar cap a l'interior, cosa que significa que les temperatures són més altes. Estàvem a 32 i ens va començar a passar una mica de factura.



Al arribar a Llagostera la calor era molt intensa, va marcar 34 graus i no vam trobar cap font amb aigua, totes tallades. No entenc perque en époques de calor no hi donen servei, després molt de refugi climàtic i demés...


Un cop a Llagostera vam descansar una mica després dels 20km i vam tornar pel mateix lloc. Vam fer un petit canvi amb el meu fill, que volia provar la gravel i crec que pot ser un futur gravelista, al final, si t'agraden les bicis, és molt normal que quan provis coses et facin gràcia.

Jo feia temps que no agafava la BTT i em va costar adaptar-me, i és que desde el 2016 que no més surto en gravel/carretera. Van ser sensacions curioses.

A la tornada, just a Castell d'Aro, vam agafar un altre carrer i ens vam trobar de sobte amb la estació de Castell d'Aro i a més, un espai que feia honor al tren, amb un petit circuit molt xulo en el que es pot montar en un tren petit.



Al final 40km amb 270m de desnivell acumulat, no són gaires, però depén de la calor i del ritme, poden arribar a ser durs. Nosaltres vam arribar bastant acalorats.


L'enllaç al wikiloc per descarregar la ruta: